Blogia
cesarin dice

[ el tren de dos quarts i cinc de nou ]

[ el tren de dos quarts i cinc de nou ]


Me tomaré la libertad de escribir por primera -y creo que última- vez en catalán.
Este escrito iba destinado al concurso de www.tmbpledhistories.com pero, con tanto trabajo universitario y demás historias, se me pasó el plazo.
Ahí va, pues.

 

Vaig mirar el rellotge -"dos quarts; merda!"- vaig pensar. Sempre feia tard, formava part de la meva personalitat, i cada dia em veia obligat a fer el darrer tram de casa a l’estació corrents. Sort que, per coses de la vida, el tren de dos quarts i cinc de nou m’esperava; restava allí immòbil fins a la meva arribada.

Aquell tren era especial; tenia un què que m’hi feia sentir còmode.

Hi trobàvem el jove no tant jove, sempre malhumorat, amb cara de pocs amics i de poques paraules. Dia rere dia pujava al tren amb la seva bicicleta (una d’aquelles de rodes fines de professional), segurament la seva amistat més fidel.

També hi havia la dona del cotxet de bebè, que corria a pujar al tren per agafar un d’aquells seients reservats especialment per a gent amb el seu cas.
Un cop s’asseia i s’acomodava, somreia al nounascut i es disposava a donar-li l’esmorzar. La criatura tenia ben apresa la lliçó, i si la seva mare se’n descuidava un sol instant, plorava a cor què vols.

Després trobàvem l’executiu, un home que rondava la trentena, amb cara amable i sempre pensatiu. Potser era un dels menys monòtons; tant llegia, com escoltava música o, simplement, contemplava el puja i baixa de la gent de cada dia.
Probablement era un dels personatges a qui més apreci tenia. Baixàvem a la mateixa parada i, sovint, ens despedíem amb una mirada muda.

No ens podem oblidar de l’home despistat, que portava paraigües quan feia sol, i ulleres de sol quan plovia. Era despistat, sí, però no dubtava en cedir el seu seient quan es plantejava l’ocasió.

També trobàvem el trio de noies adolescents. Sempre parlant dels típics actors teen i preocupades pels seus fracassos amorosos; suposo que per això cada dia parlaven d’un noi diferent.

I, finalment, els dos germans. Potser es portaven quatre anys de diferència, però eren com dues gotes d’aigua. Mai deixava de sobtar-me el fet que mai s’asseien junts, cadascun tirava per la seva banda. És més, a vegades només en veia un dels dos: l’altre s’havia quedat enrere i no l’havia esperat.

Totes aquestes personalitats, probablement d’allò més típiques, formaven part de la meva monotonia matinal. Cadascuna d’elles aportava, d’alguna manera, un granet de sorra a la història de la meva vida; potser per aquest mateix motiu m’assalten records sovint i ho recordo amb tanta nostàlgia".

c.

 

0 comentarios